10. Mort de Biada

En aquests últims mesos de l’any 1847 Miquel Biada va emmalaltir, segurament a causa de l’extenuant activitat per superar els enormes problemes de tresoreria. Onofre Viada, el seu nebot, va ocupar el seu càrrec en la Direcció.

A finals de gener de l’any 1848 van arribar via marítima les fustes necessàries per construir el carril, quan només faltaven cinc mesos per la inauguració, que s’havia previst pel mes de juny. Miquel Biada -malgrat la seva precària salut- va continuar atent a la marxa de les obres. En aquells mesos es col·locaven els rails sobre els terraplens prèviament construïts. Llavors, els enemics del ferrocarril van emprendre accions vandàliques, i destruïen a la nit allò que s’havia construït de dia. Per aquest motiu, es va establir un servei de guàrdia nocturna. Es diu que el mateix Biada recorria de nit el traçat del ferrocarril per evitar aquell pillatge, i que per això es va agreujar la seva malaltia.

Retirat a Mataró, va morir el 2 d’abril de l’any 1848 havent dictat testament. En el seu testament feia constar que era conscient que, si no hagués estat per la seva constància i esforços extraordinaris, no s’hauria dut a terme l’empresa del ferrocarril. Al seu funeral a Mataró, hi van assistir nombrosíssimes persones, entre elles moltes personalitats de Barcelona.

Panteó de Miquel Biada al cementiri de Mataró

En els escrits de l’època queda constància de la gran admiració que sentiren per Biada els seus contemporanis. El consideraven el propulsor de l’obra del ferrocarril i admiraven el seu desinterès i el seu patriotisme. Sabien que no va buscar el propi benefici econòmic sinó el bé del país. També transcendí el seu esforç i constància i la seva extraordinària capacitat de treball.