La Renfe des de dins I: la professió de ferroviari

Com s’accedia a la professió de ferroviari en els primers anys de la Renfe? Aquesta era la pregunta plantejada en la conversa per zoom del 25 de març, la primera sessió de les trobades «Renfe des de dins»

Jordi Valero i Antonio Lorente ens van parlar de la situació dels treballadors del ferrocarrils després de la seva nacionalització el 1941, en una Renfe militaritzada sota la direcció de Jose Mª Rivero de Aguilar. Van ser depurats per rojos 60.000 empleats.

Rivero de Aguilar feia convocatòries cada any a les grans ciutats per reclutar treballadors, bàsicament parents dels que ja hi treballaven. La Renfe va arribar a tenir 129.000 treballadors, en les 200 categories laborals del «escalafón de personal».

La supressió dels trens de vapor va ocasionar una brutal reducció de la plantilla, que va motivar el desplaçament a Catalunya de molts ferroviaris provinents de Galícia, Lleó, Salamanca i Andalusia pel tancament dels dipòsits de locomotores de vapor d’allà. Al 1975 només quedaven 75.000 empleats ferroviaris.

Renfe va ser un gran colectiu amb tots els oficis i serveis com seguretat social, advocats, economat… No era només una feina sinó un mode de vida, una mentalitat en la que el servei estava pel davant de tot. Finalment Renfe va ser dividida entre diferents empreses i els seus treballadors van quedar repartits.

El servei es va depauperar, es van perdent línies, s’han fet moltes despeses inútils, el cotxe ha guanyat espai i els polítics no ajuden. La pregunta és: cap a on va el ferrocarril en la era post covid? Quin efecte tindran les grans inversions que es volen fer?

En parlarem aquest dijous 25 d’abril a les 18:30 en una nova trobada, per parlar de «Idees per un ferrocarril post Covid». http://bit.ly/zoombiada