El tramvia Mataró-Argentona

El tramvia elèctric va tenir el seu moment de gloria arreu a principis del segle XX, doncs anava per la via pública sense necessitat de grans obres com el ferrocarril. Però aviat els ferrocarrils interurbans van limitar la seva extensió al àmbit de las ciutats, per ser definitivament eradicat per la pressió del automòbil i l’elevat nombre d’accidents que provocava. Actualment la campanya contra l’ús del transport privat a fet ressorgir projectes per que torni el tramvia a la ciutat, tot i que com metro de superfície, un nou concepte de tramvia.

Antoni Gaillard i Cluchier, industrial químic, resident a Montgat i estiuejant a Argentona, va ser el promotor del tramvia Montgat-Tiana, inaugurat l’1 de novembre de 1916 amb gran èxit. Per repetir l’experiència, el mateix promotor va impulsar al juliol de 1917 el projecte del tramvia Mataró-Argentona, amb semblant finalitat, de connectar l’estació del ferrocarril de Mataró i el centre d’Argentona. Però la tasca de buscar suports per la construcció va ser bastant feixuga, sent la intervenció de Eduard Fortí, anomenat “El Groc”, fill i ex-alcalde d’Argentona, decisiva com president de l’empresa que es va constituir, Tranvía de Mataró a Argentona, S.A. (= TRANMASA).

Les obres de construcció van començar el 13 de setembre de 1926 amb molta polèmica per la instal·lació del fil elèctric de contacte aeri pels carrers de la ciutat, tot aprofitant els pals de l’enllumenat. L’Ajuntament va aprofitar per introduir la reurbanització de la Plaça Santa Anna que havia sigut rebutjada anteriorment per els mataronins amb estructura de bulevard. Finalment la inauguració del tramvia Mataró-Argentona de 5,8 km i ampla de via d’1 metre, es va celebrar com un gran esdeveniment el diumenge 27 de maig de 1928, a les 11 del matí, amb la benedicció dels 3 cotxes inicials i la participació d’autoritats polítiques i militars, fidels a la dictadura de Primo de Rivera. Els convidats es van desplaçar a Argentona on es va fer un banquet a l’Hotel Solé. El mateix dia a la tarda va quedar obert el servei al públic. El preu del trajecte complert des de l’estació del ferrocarril fins a l’Hotel Solé era de 60 cèntims de pesseta. El servei existent d’autobusos el va absorbir TRANSMASA per crear línies a Granollers, Òrrius, Dosrius i Canyamars.

Desprès de la Gerra Civil i la arribada de nouvinguts que es van anar al barri de Cerdanyola, ben comunicat pel tramvia, la companyia va augmentar els 4 cotxes que ja tenia, adquirint 2 més de segona mà de la xarxa de Barcelona. Tot i aquest important increment de passatgers la situació econòmica de TRANNMASA anava cada vegada pitjor, tot i que no va ser obstacle per celebrar el 25 aniversari amb gran rebombori. L’any 1957 per passar la carretera N-II per la costa es va haver de moure la terminal del Tramvia per canviar-les al carrer Churruca i la plaça Miquel Biada. Com la circulació del tramvia era per via única amb encreuaments, la intenció del Ajuntament de fer sentit únic ascendent per la Riera va crear conflicte amb la companyia del tramvia. El intent de instal·lar una altre via descendent pel carrer Fray Luis de León, i l’adquisició de dos cotxes vells a Astúries, va fracassar per diferents motius, entre els quals es de destacar el greu accident que va patir el cotxe núm. 3 al bolcar l’1 d’octubre de 1961. Tot plegat va provocar la dimissió del president Eduard Fortí a l’estiu de 1964. La seva mor l’any següent va portar la desaparició del principal defensor del tramvia. El 4 de juny de 1965 circulava l’últim tramvia per la Riera que era el lloc mes conflictiu, quedant el servei substituït per tres línies d’autobusos. Però la fi del tramvia va venir provocada la nit del divendres al dissabte del 9 i 10 d’octubre del mateix any per una forta tempesta que va desbordar la Riera d’Argentona i del Torrent d’en Boada a Mataró. El pont del tramvia per la Riera d’Argentona va quedar destruït i a Mataró las cotxeres-tallers i la subcentral elèctrica es van inundar, quedant molt malmeses. El servei es va restablir la tarda del 10 d’octubre ja amb autobusos. Al acabar la concessió al 1988 i sota la competència de la Generalitat, es va liquidar el material del tramvia i es va procedir a preservar els cotxes, sent actualment exposats a Argentona el núm. 2 a la Plaça Nova, i a Mataró el núm. 3 “La Treseta” a la plaça Granollers. Els núm. 1, 5 i 6 a Castellar de N’Hug on també es troba una torre de línia aèria. El núm. 4 “El Gran”, tan sols queda el bastidor a l’Escorxador Vell de Mataró. Els romàntics del tramvia encara recorden la cançó:

Allà Mataró hi havia un tramvia que n’és de cartró i va per la via, tra-la-ra-la-la-là, carai quin tramvia!, tra-la-ra-la-la-là, que bé que s’hi va.

Xavier Nubiola de Castellarnau