William Mackenzie, constructor
Pressuposta les obres
William Mackenzie havia estat un dels promotors el 1845 una companyia anglo-espanyola per executar el ferrocarril de Madrid a Bilbao, projecte que fracassà. En canvi la seva primera intervenció al Barcelona-Mataró va ser com a constructor. L’enginyer Joseph Locke li oferí la feina, perquè de fet ja treballaven junts al Paris–Rouen.
Mackenzie ja coneixia el grup promotor català perquè al 1844 li havia sol·licitat un pressupost del ferrocarril Tarragona-Reus, i quan va passar per Barcelona del 17 al 19 d’abril de 1845 es devia assabentar dels projectes ferroviaris de la ciutat.
Al seu torn Locke havia estat contractat per Josep Mª Roca al setembre de 1844; a final de mes s’esperava la seva arribada (La Gazeta) per confeccionar els plànols, però va ser Greene i al desembre que va pressupostar tant el Tarragona-Reus com el Barcelona-Mataró. Quan per fi el 3 de març de 1846 el govern va disposar la concessió definitiva de la línia amb l’aprovació dels plànols, dos mesos més tard, entre el 30 d’abril i el 5 de maig de 1846, Locke i Mackenzie van estar a Barcelona per estudiar el terreny in situ.
Segons el seu propi relat (MC Diari, pàgines 396-398), Mackenzie amb els seus col·laboradors Robson, Bass i Batiste 30 d’abril agafen un vapor a Marsella i arriben a Barcelona divendres 1 de maig, on ja els espera Joseph Locke i junts visiten el cònsol britànic Mr Pinleaze . Troba una festa al carrer amb música de les bandes militars, i les dones boniques i ben vestides; diu que fa calor. Inicialment s’allotja al 4 Nacions però de seguida es canvia a l’hotel Orient.
El dissabte 2 i diumenge 3 fa el recorregut del futur tren. Dissabte camina fins a Montgat. Observa que tot és molt pla i va traçant la línia i els desnivells del terreny. Troba que el túnel ja està començat, hi treballen 30 homes i ho fan manualment (sense pólvora), treballant amb “raspalls” de llargues pales com a palanques i ho treuen amb cistells de mà. D’allà va en carruatge a Mataró, on dorm. Diumenge 3 surt de Mataró i camina el tros fins a Montgat. Troba que tot és molt pla. Dilluns dia 4 es queda a Barcelona, on estudia la línia, calcula la pedra necessària, i determina els terrenys necessaris. S’entrevista amb els directors, dels quals diu que estan ansiosos per posar el ferrocarril en marxa. Dimarts 5 de maig es queda a l’hotel. A les 9 del vespre marxa cap a Perpinyà, en un carruatge de sis mules. A les 11 passa per Mataró (en diu «Materra») i es queixa del mal estat del camins. and never was in the whole course of my life better jolted with bad roads, “mai en tota la meva vida he traquetejat més per mals camins”.
El contracte amb el pressupost de la línia Barcelona-Mataró que elabora Mackenzie és acceptat per Locke el 7 de juliol en entrevista a l’Hotel Meurices de París (MC Diari). Hi ha transcripció de carta testimonial, firmada el 9 de juliol de 1846 (ICE, Claims…). La Companyia l’accepta amb cert retràs el gener de 1847. L’11 de gener de 1847 Mackenzie que es troba a París i escriu en el seu diari: “our tender is accepted”. Ho comunica a Locke, que és a Londres. Ja encarrega rails and chairs per aquest ferrocarril i envia el seu capatàs Robson cap a Anglaterra, el 10 de febrer (MC Diari). El 17 de febrer comunica als espanyols la compra de materials (Memòria 1848).
Les obres
Dos mesos més tard, al març de 1847, arriba a Barcelona l’agent Joseph Robson (El Barcelones 23 març 1847, a La Gazeta 31 març 1847), després d’embarcar el dia 3 al port de Le Havre el material necessari. Robson ja havia estat a barcelona almaig de 1846. Les obres es realitzaren sota la inspecció de l’enginyer resident William Locke, nebot de l’eminent enginyer que te un altre contracte a Errington. La construcció es realitzà organitzadament durant tot 1847, sense incidències. Es poden seguir les obres a través del llibre de comptes (ICE).
Firma del contracte
Entre la cia i Mackenzie no s’havia formalitzat cap contracte més enllà del verbal, a causa de petites divergències; per solucionar-les i i per adquirir les locomotores i altre material solucionar, al juliol marxen a Anglaterra dos comissionats de la Junta (John Rudall i Àngel Villalobos). El 8-10-47 arribà a Barcelona Locke (La Gazeta 14 octubre 1847) i pot ser amb el seus aclariment es formalitzà per fi el contracte amb Mackenzie & Brassey a través de Joseph Robson el 18 d’octubre de 1847, qui es comprometé a acabar l’obra abans de l’1 d’abril de 1848. Però la crisi econòmica és molt present i dos dies després ha presentat la dimissió tota la Junta directiva excepte Biada, i el 31 d’aoctubre de 1847 s’escull una nova Junta.
Superació de la crisi
Llavors esclata la gran crisi, a inicis de novembre. Entre el 3 i el 9 a Londres s’aguditza la crisi financera. De seguida el crack es nota a Barcelona. L’1 de novembre la Junta demanava el 4rt dividend que calia pagar abans del 28 de novembre, i sembla que hi va haver força impagats que segurament desitjaven vendre però no hi havia compradors. Les accions han perdut el seu valor. La Junta dóna poders als tribunals el 7 de desembre de 1847. Els accionistes anglesos es retiren. Tal com ho narra Mackenzie, el dimecres 3 de novembre a Mackenzie el seu banc li nega un pagament emès per Dixon – qui havia avançat 13.000- des d’Espanya de 1500 ll per a un cargament de fusta. Com la Companyia de Barcelona i Mataró li devia 39.000 ll esterlines, ha manat aturar les obres i li aconsellen que parli amb els altres, Chaplin, Uzieli, Locke i Masterman (cal entendre que els pagament dels accionistes anglesos quedaven ingressats a la banca Masterman, i que les despeses de carrils i seients realitzades per Mackenzie anaven a aquest compte, que els espanyols no controlaven i suposaven ple de diners). Efectivament el 5 de novembre es posa a fer els comptes del ferrocarril de Mataró. Dels comptes conclou que ha enviat material a Espanya per valor de 46.000 i ha rebut només 3.500 ll. Veu a Chaplin i Uzielli, que no poden fer altra cosa que vendre les seves accions, excepte les que tenen com Fundadors (10.000 accions en total, 1000 ells a Anglaterra i la resta a Espanya).
Mackenzie i Brassey han de decidir la seva estratègia amb la Cia. de Mataró, si l’abandonen com els altres anglesos o miren de recuperar la feina i diners invertits (en aquell moment Mackenzie te 1200 accions del Bcn-Mtró, Memòria 1848). El dia 7 de novembre dina amb Brassey, i tot dos decideixen parlar amb Chaplin. Sembla que han decidit tirar endavant, i acabar les obres, de manera que el dia 8 de novembre Mackenzie va a la city a veure el cònsol espanyol, per atorgar poders a Robson per signar el contracte del ferrocarril Bcn-Matterra que estava pendent de la eva confirmació (Robson confirma el contracte el 22 de novembre de 1847), Finalment el dia 9 Brassey i ell parlen amb Chaplin, a call was about to be made. La situació econòmica empitjora; el diumenge 19-12-1847 dina a casa de Brassey, qui comenta que la seva situació econòmica és deplorable i la de Stephenson molt pitjor. Ell se sent a punt de fer fallida.
A Barcelona també es viu una situació d’excepcionalitat. Com que hi ha moltes accions impagades en reunió extraordinària del 19-12-47 es debat i rebutja l’opció de comprar la pròpia Cia les seves accions, a l’estil de José de Salamanca. I aquell mateix 19-12 la Junta demana el 5è dividend; i el 23 de gener el 6è. El 30 fan reunió d’accionistes, la premsa els lloa i felicita per haver resistit, hi ha optimisme.
La revolta de París del 23 i 24 de febrer omple d’angúnia Mackenzie, que està convalescent al llit. Decideix pledejar amb el ferrocarril de Caledonia pel finançament. Feren fallida quatre bancs: Gouin, Laffite, Blount (en aquests dos mc&Br tenien comptes) i Ganneron. Es cremaren estacions i ponts dels seus ferrocarrils francesos i els seus homes intimidats…
El 22 de setembre de 1848 dona poders a un advocat per enviar-lo a Robson a Barcelona (MC Diari). Dies després s’inaugura la línia de Barcelona-Mataró el 28 d’octubre de 1848. El 27 de novembre de 1848 parla amb Locke i i dona dos cartes de Robson sobre el nomenament del Director en representació dels anglesos (MC Diari).
Litigi
El contracte de manteniment amb Mackenzie&Brassey acaba l’octubre de 1849. És el moment de fer els comptes. Però la Junta directiva te nou director, Manel Gibert i Sans, que importa un nou estil en la Cia i que motiva la dimissió d’alguns dels seus membres. Inicialment suscita grans protestes per part de Roca, els accionistes anglesos i el mateix Mackenzie perquè la Junta ha decidit repartir dividends als accionistes (veure sessió 22 de novembre de 1849). Al 1850 hi ha guerra declarada amb Joep Mª Roca i amb el mateix Mackenzie. Després de negociar amb Woodhouse la falta d’acord suscitasa al març de 1850 sobre la liquidació dels comptes, la Junta aprova un dictamen en la sessió del 20-7- 50 que portarà a Mackenzie a portarla qüestió a judici; els seus arguments es recullen a Abstract of Messiers Mackenzie and Brassey Claims against the Barcelona and Mataro Railway Company for the work executed on that line. London. Aquest litigi durarà fins després de la mort de Mackenzie.
This article was written by admin-bi@da