A l’ampla andana de l’estació de Badalona hi ha haver durant quasi quaranta anys un quiosc de begudes de la marca Anís el Mono d’estil modernista, dissenyat per Josep Puig i Cadafalch.
Eren els anys d’apogeu del modernisme, un estil que reflectia les ànsies de progrés, llibertat i modernitat de bona part de la societat. També Eduard Maristany, cap de la M.Z.A., tenia un pla de renovació total de les infraestructures de la línia litoral, incloent-hi la construcció de noves estacions a totes les poblacions. La primera estació a renovar-se va se precisament la de Badalona, que va entrar en funcionament al juliol de 1899. El nou flamant edifici de passatgers, projecte de Salvador Soteras i Taberner (1864-1925), era de tres cossos de maó vist, de planta rectangular, amb les obertures d’arc de mig punt a la planta baixa, d’arc escarser al primer pis i quadrades al pis superior, i amb el cos central rematat per un capcer.
Al costat de la nova estació es va col.locar el 1900 el quiosc d’Anís el Mono. El petit i harmoniós quiosc va enriquir les línies més austeres de l’estació formant un conjunt refinat i sofisticat.
L’encàrrec
L’any 1896 el propietari de la fàbrica d’Anís El Mono Vicenç Bosch i Grau va encarregar a Josep Puig i Cadafalch el disseny d’un quiosc per a la venda del licor (es conserven tres croquis del disseny a l’Arxiu Nacional de Catalunya). Sembla, però, que la seva construcció es va retardar fins el 1900.
Vicenç Bosch va establir un acord amb la M.Z.A. pel que era autoritzat a col·locar el quiosc de venda a l’andana de l’estació de Badalona, a canvi d’uns pagaments anuals (aquest conveni es conserva al fons Anís del Mono).
Funcionalitat i elegància
El disseny del quiosc destaca per la seva proporcionalitat: el cos i l’eix vertical que s’alçava sobre el sostre eren quasi de la mateixa alçada. Tot el conjunt feia 14 metres.
La base era quadrada d’uns 3,5 metres a la part inferior i una mica menys a la part superior, que feia de taulell. Era de pedra i presentava baix relleus amb motius vegetals. Damunt d’aquesta base s’alçava sobre quatre columnes un cos lleuger i lluminós fet de forja. A cada façana s’obria una finestreta amb el seu tendall, i a cada cantonera hi penjava un aparador de vidre (que presumiblement servia per tancar la finestreta).
El sostre de creu de volta era cobert de metall repussat amb incrustacions de ceràmica que proporcionaven gran claror, amb decoració sota el ràfec de quadrats de ceràmica de colors. Una estructura de ferro forjat de planta de creu amb motius florals en ceràmica blanca coronava la taulada. Per sobre s’hi enlairava una alta agulla de ferro de 6 metres on hi penjava el cartell anunciador i el mico que dóna nom a la firma amb una botella d’anisat a la mà, rematat tot a dalt per una corona amb quatre escuts i un ramell de dos tiges de la flor de l’anís.
Els artistes artesans
L’estructura de ferro va ser elaborada al taller de forja de Manuel Ballarín y Encuentra (1863-1915), que va rebre molts altres encàrrecs de Puig i Cadafalch.
La ceràmica era obra de Lluís Bru i Salelles (1868-1952), però només es te constància de la seva intervenció al 1910 en què factura a Vicenç Bosc la construcció d’un mosaic «ceràmic i or» a la volta i la coberta del quiosc, fet que es podria interpretar com una restauració: por la construcción en mosaico cerámico y oro de la bóveda y cubierta del kiosco para el anís del mono en la estación de Badalona, y rellenar con cemento los chapiteles y bases de las columnas según presupuesto convenido, 1200 ptas. (Fons Taller Lluís Bru, Arxiu Històric d’Esplugues de Llobregat, transcripció de Marta Saliné).
Retirada del quiosc
El petit dispensari va funcionar durant quasi quaranta anys fins que va ser desmuntat el 1936. No es coneixen exactament les circumstàncies de la seva retirada, però es pot suposar que simplement el conveni amb la M.Z.A. no va ser renovat.
Dos anys abans també s’havien retirat els anuncis de la companyia Anís el Mono a altres estacions com Atocha, Valladolid, Ariza, Saragossa, Cuenca, Badajoz, Sevilla i Huelva, que s’havien col.locat a través d’un contracte, que finia aquell 1934, amb l’empresa de publicitat Sogeniola de la Sociedad General Española de Librería (Archivo Histórico Ferroviario).
La família hereva de l’empresa va conservar durant molts anys la base de pedra del quiosc en una casa particular.
Fonts
ARXIUS: Arxiu Anís del Mono, Arxiu Històric Esplugues de Llobregat, Arxiu Nacional de Catalunya, Archivo Histórico Ferroviario
M. Dolors NIETO i SABATER, «De José Bosch y Hermano a Bosch y Cia«, Carrer dels Arbres 21 (2010), p. 102
Marta SALINÉ PERICH, «Lluís Bru i Salelles a Badalona«, Carrer dels arbres 12 (2001), p. 74
Josep PUIG i CADAFALCH, L’oeuvre de Puig i Cadafalch, Parera editeur, Barcelona 1904, p. 20
This article was written by admin-bi@da